|
MAKING
OF Aquests
són alguns detalls sobre com vaig arribar a escriure
alguns dels contes del recull.
Temps
Curtet
Aquesta sèrie de contes ultrabreus és un homenatge al cicle de llibres
Temps Obert de Manuel de Pedrolo, que vaig llegir pràcticament sencera
durant els meus anys d’institut. Els meus contes i les novel·les de
Pedrolo parteixen de la mateixa base: un fet insignificant pot canviar
completament la teva vida. Van ser escrits més o menys seguits durant
l’any 2000.
Un
home com n’hi ha pocs
Publicat originalment al Dinamo Especial
Invasió. La idea va sortir d’una conversa amb Yolanda Porter.
La
bèstia amagada (o la sort de l’home és agafar un tren a temps)
L'any 1995 estava a la facultat de dret de la Universitat de
Barcelona esperant que la meva futura dona sortís d'un examen i se'm va
ocórrer la idea per a aquest conte.
La primera versió va quedar finalista del XIX Premio
Antonio Machado que va organitzar la Fundación
de los Ferrocarriles Españoles l’any 1995. El concurs estava obert
a totes les llengües oficials de l’Estat Espanyol i el meu va ser l’únic
conte en català que va arribar a la final i va ser publicat en el recull.
Al sopar de la cerimònia dels premis vaig compartir taula amb Juan Manuel
de Prada, també finalista, que va empipar-se molt en saber que no havia
guanyat. Encara faltava un any per a què s’emportés el premi Planeta.
La cerimònia la va presidir Camilo José Cela, qui en el seu discurs
d’obertura va destacar que un conte en català estigués entre els
millors. El conte és un homenatge estilístic a Lovecraft, que per
aquelles èpoques era per a mi un referent important.
El
periple africà de Godobert Martí
El conte més antic del recull. La primera versió era de meitats dels 80.
Ha patit un munt de canvis de guió i d’estil fins arribar a la forma
actual.
Duel
a l’hamburgueseria
El meu amic Carles Suero em va explicar un dia una història semblant a
aquesta. En acabar em va proposar que en fes un conte. Li vaig dir que sí,
però la veritat és que fins almenys deu anys després no em vaig
recordar de la meva promesa.
La
increïble història de Norbert Schulz i la dona del dibuix
Des que el vaig veure per primer cop a finals dels 80 en un recull d’il·lustracions
que va publicar Norma (Venecia
Celeste), m’ha fascinat un dibuix de Moebius, l’artista francès
conegut sobretot pels seus còmics de ciència ficció. Hi surt només una
noia jove despullada sobre una platja tropical. Si es mira bé, també es
pot distingir una segona figura borrosa al fons. Vaig fer-me’n una fotocòpia
a color i me la vaig enganxar a la carpeta on guardava els apunts de
l’institut. El dibuix em va acompanyar també durant la meva estada a la
universitat i ara penja de la paret del meu despatx, on el puc contemplar
cada dia. Un dia vaig decidir que la meva obsessió per aquest dibuix bé
que mereixia un conte. La dona del
quadre, una pel·lícula de Fritz Lang, em va donar la idea final.
La
veritable història del monstre de Franconstein
Publicat per primer cop en versió abreujada i bastant diferent al Dinamo Especial
Monstre de Franconstein. La idea va ser d’Amadeu Ros: fer un número
del Dinamo dedicat al mite de Frankenstein barrejat amb Francisco Franco.
A tots els qui fèiem el fanzin ens va encantar i vam començar a escriure
i dibuixar veritables animalades. A mi em va tocar fer de “biògraf”
oficial del nou monstre a partir de les dades històriques del dictador
espanyol. La història original tenia un epíleg, publicat al final del
fanzín, que rescato ara en aquest web.
En el mateix número vaig col·laborar amb Francesc Bover
en un relat que explicava unes altrse aventures del Dr. Franconstein, el
pare del monstre. Anys després en vaig fer una nova versió, que havia
d’anar inclosa en aquest recull però al final la vaig descartar. Ara es
pot llegir online
Valentina
Gontxarova contra els transsexuals assassins de Sirius 12
Pels volts de 1997 o 98 vaig començar a escriure un conte a mitges amb
Sebastià Roig. El conte es va acabar convertint el la novel·la Mugrons de titani, que vam tardar gairebé set anys en enllestir. En
una de les pauses que va haver-hi durant el procés de redacció vaig
decidir acabar la història en forma de conte, per veure com hagués
quedat si no l’haguéssim convertit en una odissea espacial de
tres-centes planes. Vaig usar la primera versió que vam fer de l’escena
inicial de la novel·la i vaig donar-li un final semblant a una idea que
havíem contemplat al principi. És la història de la Valentina d’un
univers alternatiu. El conte tancava la primera versió de Quina
gran persona! però vaig optar per retirar-lo, i ara es pot llegir
online.
|
